Sensacions a un Centre de Recursos

Aquest any, des del Centre de Recursos tinc una doble sensació: per una banda, em sento distant. Distant als centres, distant als alumnes, a les aules…i per altra banda, em sento propera. Propera a tot arreu, als mateixos centres, als alumnes…

Aquesta feina em permet tenir una visió global dels centres, conèixer moltíssimes experiències, aprendre de grans professionals, prendre notes d’idees i plantejaments innovadors i molt efectius…em permet definir quin és el meu model educatiu, al qual li vaig donant forma dia a dia.

Per altra banda, quan visito els centres, per moments, em sento part de cadascun d’ells, però, quan marxo, em torno a sentir desubicada pensant: d’on vinc i cap a on vaig?

És una sensació difícil d’explicar amb paraules però la sento. Sento que em vaig enriquint de tot el que veig i visc i de cada espai, m’emporto allò que m’agrada.

Te n’adones que més que un centre de recursos ets qui pot generar la xarxa entre centres per tal que els recursos dels quals disposen, puguin ser intercanviats i utilitzats a diferents centres. Al principi et preguntes: i jo hauré de saber de tot? doncs no, no cal. El que sí que és necessari és tenir l’habilitat de detectar els especialistes de cada temàtica per tal de posar-los en contacte amb aquells altres que tinguin una demanda.

Passat els mesos, veig que acabo sent com la part de darrera d’un gran teatre. Prepares l’obra i els protagonistes són els centres, els mestres, els alumnes, les famílies…tu només els has donat un cop de mà.

Els meus aprenentatges

Uns alumnes es barallen i preparen un treball de mediació que ells mateixes exposen al grup. Memoritzem cadascú un vers d’un poema i els filmem recitant-lo en forma de rap. Sortim al pati a treballar les unitats de mesura. Creem una història a partir de 4 paraules a l’atzar. Escoltem la música que els hi agrada mentre fan plàstica. Portem quadres a la classe, quadres que han pintat els seus avis. Fem acrosport i ens inventem figures. Seiem al costat de la pdi, a les fosques, amb una imatge dinàmica d’una espelma i expliquem històries. Portem una planta a la classe. Inventem endevinalles en anglès i les expliquem a un altre grup. Xifrem informació del nom de la classe en format de codi qr. Fem erupcionar un volcà amb vinagre, colorant i bicarbonat. Gravem un telenotícies com si fos real. A educació física podem patinar al pati! Fem dos grups i creem debats defensant postures oposades. Els grans fomenten el reciclatge entre els més petits. Coneixem aplicacions de realitat aumentada amb tablets a l’aula. Com ens agrada el paracaigudes! Ens hi amaguem a dins i expliquem acudits. Els grans ajuden a llegir als més petits. Els petits preparen una sorpresa pel comiat dels més grans. Es grava un vídeo a casa seguint unes instruccions de recepta de cuina. Un alumne expert en Scratch prepara una sessió. Fem paradetes per treballar les operacions i els problemes. Fem un retrat d’un company i li regalem. Dibuixem la figura humana a partir dels companys que fan de models. Disseccionem pulmons, ronyons i el que faci falta… Decorem les finestres al nostre gust. Preparem balls per fi de curs. Aprofitem les pissarres del pati per fer mates amb grup reduit. Recitem un poema i un tribunal format per alumnes ens vota. Fem curses de mecanografia. Missatges d’agraiment a companys dins una capsa secreta. Gomets daurats per premiar el compliment de la feina. Parelles d’experts per treballar la comprensió. Llegim amb les cames creuades sota el cul, i ens encanta. Passem llista cada matí. Portem una col.lecció de roques de casa.

Els alumnes són i seran el millor aprenentatge d’un mestre.

El meu carnet d’aprenentatge

Tornant de la feina, he anat reflexionant sobre el que vol dir la paraula APRENDRE. He recordat el moment en que vaig aprovar el carnet de conduir. Primer va ser la fase teòrica, ben avorrida, per cert. Després, van venir les pràctiques, tot el dia aparcant i fent pujades i finalment, el famós dia de l’examen. Aquell dia que em descuido el dni, que arrenco el cotxe amb el fre de mà posat…en fi, que els nervis van venir a l’examen amb mi. (tal i com els hi passa a molts dels meus alumnes)

Els primers mesos, ens tocarà calar el cotxe, trencar algun retrovisor per no calcular les mides, fer-li algun copet al davant o al darrera…rebre alguna multa pensant que a mi mai em passarà…

Passat els anys, m’observo la meva manera de conduir i me n’adono del que he après. He aprofitat només allò que m’ha interessat. He adaptat els aprenentatges a la meva forma de fer. Ho he interioritzat i mai més ho oblidaré. Hi ha qui per sempre condueix amb les dues mans al volant, hi ha qui tot el dia va frenant…és a dir, que cadascú ha adaptat el què ha après a ell mateix.

Aquest procés, l’he vist molt semblant a l’aula. Es donen uns continguts, es fan unes pràctiques, es fa un examen on tothom tremola i només passat els anys, podrem comprovar com van aplicar tot allò que els hi vam ensenyar.

No seria millor que durant les pràctiques m’avaluessin algun contingut i així em pogués oblidar de l’examen? bé, només volia comparar pensant sempre amb el cor de mestra.

Cap a on anem?

Després d’un mes i mig treballant a un Centre de Recursos em sembla que ja començo a recollir les meves primeres impressions. En el dia a dia del món educatiu hi ha milions de maneres de fer, línies pedagògiques, grans referents, projectes on participar, activitats on col.laborar…però el més important de tot, és saber cap a on anem.

Cap a on anem implica definir la línia de treball d’un centre, i un centre evidentment, ve definit pels alumnes, famílies i mestres. No podem tenir milers de fronts oberts, tots ells sense tancar. Cal apostar cap a un canvi, de moment, només en serà un, però hi apostarem fort i de valent.

Tots els canvis impliquen temps, constància, dedicació, esforç, treball en equip… no podem pretendre fer un canvi a l’aula i en 3 dies ja rebre’n resultats. Això passarà, però no sortirà més enllà de les parets de la teva aula. Però no és aquest el tema, cal anar més lluny, fer extensiu aquest canvi a totes les aules i fer-ho avui, demà i l’any que ve i després, valorar si val la pena, si aquest era el camí, si hem obtingut bons resultats…

Hi ha molts tipus de canvis, tots ells, sempre cap a una línia metodològica: podem treballar per projectes, per centres d’interès, per temes, amb llibres, sense llibres, podem tenir horari o no, fer plàstica en anglès, treballar per racons, fer grups internivells, treballar amb les famílies a l’aula però al final…tot és un canvi. Només en podem triar un, i un cop el tinguem triat i interioritzat, podrem triar-ne un altre. O potser, ja no ens doni temps.

El mestre que ensenya, no garantitza que l’alumne aprèn però si l’alumne és qui ensenya, això vol dir que haurem fet molt bona feina.

Canvis que no han de fer por

Entres a la teva aula, cada dia, a la mateixa hora, pujant per les mateixes escales, saludant a les mateixes persones…dilluns, dimarts…fins divendres i tornem a començar.

Arriba un dia que de cop, tot canvia. Aquest canvi et suposa un estat de shock ja que no saps què et vindrà, com ho afrontaràs, qui et dirà què…entre molts altres pensaments.

El fet de canviar totes aquestes rutines que ja podries fer amb els ulls tancats, et fa sentir un formigueix a la panxa que és molt difícil d’explicar…i no el podré explicar fins que ho visqui, ho senti amb la meva pròpia pell.

A vegades parlem molt i prediquem el què farem el dia de demà, el que ens agradaria, però no és fins que realment mous un peu i el poses fora de lloc que no t’ho acabes de creure. És una situació com si estàs a terra ferma i et fan pujar a una barqueta. Aquesta barqueta és inestable, tremola i et fa tremolar a tu…però realment, t’hi has pujat perquè has volgut, perquè vols que aquesta barqueta et porti a un altre lloc que serà diferent, però segur que també t’agradarà i hi estaràs molt bé.

Aquesta barqueta passa sovint vora molts de nosaltres. Alguns la miren un cop, d’altres li donen l’esquena per complet, d’altres la miren però no la veuen i alguns com jo, la observen amb deteniment cada cop que passa, esperant que, un dia com avui, hi pugui pujar i deixar-me portar.

L’escrit d’avui és totalment metafòric, però com el meu bloc l’escric per a persones que estimo i m’envolten, sé segur que elles m’entendran.

O sigui que ànims, que aquesta barqueta no us faci por ja que si després de fer una volta, encara no t’hi sents a gust com pensaves, sempre pots desfer el camí i tornar allà on vas començar.

Sort!!

Ja hem acabat.

Tornar a entrar a l’aula a partir del dia 19 de juny és tota una experiència. No hi veus ningú, no hi sents res, tot al seu lloc…però t’imagines que encara hi són…els recordes com si fós un dia més. Recordes mirades, somriures, contactes, paraules…tot allò que ens transmeten, que va molt més enllà d’un simple número de llista amb nom i cognom.

Arribo a la meva taula, deixo la carpeta i les claus i miro endavant. Què hi veig? El Biel, mal assegut però atent. L’Abril, amb els ulls sempre oberts i un mig somriure. L’Iker, amb les seves veritats tan espontanies. L’Anna, feliç però preocupada al mateix temps. L’Avril, carinyosa i amb els seus dubtes. La Laura, demanant les raons d’allò que no entén. El David, més alegre que ningú. El Dani, correcte i prudent. El Marc, sempre observant. La Roxana, al seu món ple d’il.lusions. L’Edgar, al cas de tot. El Genís, mirant per sobre de les seves ulleres. La Cristina, aplicada i sempre al cas. La Samantha, amb el seu toc modern. L’Esther, amb els ulls brillants. El Pol, aplicat com mai. L’Albert, a qui tot li està bé. L’Aroa, tan perfeccionista. L’Ainhoa, amb una resposta per tot. L’Aleix, estudiant al 100%. El Marius, sempre somrient. L’Isma, el lector inquiet.

Tots aquests records, els hem viscut dia a dia a l’aula. Ha estat un any meravellós, hem compartit, hem après, ens hem enfadat però hem sabut rectificar, hem rigut, i el més important, hem après que a la vida, el més important és ser persona i ser feliç.

Bon estiu companys/es.

Gimcana matemàtica

Fa un temps, tornant d’un viatge amb unes companyes de feina vam estar pensant com podiem treure les matemàtiques de l’aula, i vam decidir fer una gimcana matemàtica entorn el tema de la mesura i longitud.

La veritat és que els resultats van ser molt bons ja que el més important va ser treballar les matemàtiques de forma competencial i també que sapiguessin justificar el resultat. No vam perdre temps en avaluar si el número del resultat era exacte o correcte. El procés va ser el més significant.

La preparació van ser senzilla, van fer grups de 3 alumnes, cada grup portava un mapa del centre per orientar-se i saber on estaven situades les 10 proves i una fitxa on justificaven les respostes a cada situació plantejada. Els materials van ser fàcils d’aconseguir: cintes mètriques de plàstic, galledes, ampolles buides i poc més. Amb un mestre supervisor va ser suficient per controlar la gimcana. No calia que fessin les proves per ordre, però havien d’intentar passar per totes. A cada prova trobaven l’enunciat plastificat i el material necessari.

Les proves van ser les següents:

– Quants barrots hi ha al pati de sorra? Si haguessim de canviar-ne tres, quants metres de barrot necessitariem comprar?

– Quants alumnes hi caben drets al sorrat del pati d’infantil? podries calcular quina quantitat de sorra necessitem per omplir-lo?

– Mesura quan fa la porta d’entrada al centre per saber si hi passaria un camió que fa …d’alçada i …d’amplada.

– Dibuixa a la vorera un metre quadrat i digues quantes rajoles hi caben.

– Si per cada 3 metres necessitem 100ml de pintura, quanta pintura necessitarem comprar per pintar totes les línies de la pista de bàsquet?

– Mesura quant ocupa la xerranca que hi ha pintada al porxo i digues quantes xerranques més hi cabrien.

– Mesura l’àrea de la taula de ping-pong i el perímetre de la paperera.

– Quantes ampolles d’un litre necessites per omplir una galleda?

– Quina creus que seria la forma més exacte de mesurar la diagonal de la pista de futbol?

– Si un alumne ocupa 50 cm, quants alumnes cabrien asseguts a la primera grada de la pista?