Avui a Educació Física amb sisè, estàvem treballant els jocs cooperatius. Després de fer relleus, jocs de tocar i parar, curses, etc, he recordat que fa uns anys vam comprar un paracaigudes.
M’he posat a buscar-lo dins la sala de material i un cop l’he trobat, l’he estès enmig de la sala. Mentres l’estenia, anava intentant recordar aquells jocs cooperatius que m’havien fet fer a la universitat amb el paracaigudes…
Davant la meva sorpresa no he hagut de fer res més: només els hi he dit que s’anessin agafant cadascú d’un dels extrems i ja està. Així de fàcil. M’he assegut a un costat de la classe i només he hagut d’observar com han guadit, lo bé que s’ho han passat, han fet i descobert moltes alternatives: deixar-lo anar enlaire, amagar-se a sota, passar per sota fins treure el cap pel forat que té al centre…. quan han passat uns 10 minuts, alguns d’ells s’han acostat a mi i m’han dit: – Sandra, estàs enfadada? estàs esperant que callem oi?- la veritat és que no he sapigut què contestar perquè m’he quedat tant alucinada de lo bé que estaven jugant sense haver donat cap tipus d’ordre, que simplement, m’he acostat a ells i els hi he explicat el què us acabo de dir.
Amb un somriure d’orella a orella, a partir d’aquí, hem començat la sessió amb paracaigudes. Què maco és gaudir d’allò que fas.
Sandra Gay 